M'encanta l'escultura d'aquesta musa, però es d'aquelles que hi passes cent vegades i com que vas amb presses no t'hi fixes, fins que un dia .... Una abraçada
Al fil del que comentes, Josep, aquest és d'aquells edificis on no m'hi he aturat mai. Quan torni a baixar amb tranquil·litat, me l'hauré de mirar detalladament. M'ha cridat especialment l'atenció que hi hagi una gramòfon. Sens dubte una escultura d'allò més moderna per l'època. La musa sembla que el vulgui protegir... és meu! Una abraçada.
Efectivament Manel, sembla que aquesta musa moderna de la música estigui protegint el gramòfon. Suposo que substituir l'arpa pel gramòfon, deuria ser una despesa molt grossa per la musa i tenia por que la resta de muses, per enveja, li prenguèssin. Ja m'he muntat la pel·li!. Ara seriosament, es un edifici molt "Domènech i Montaner", es a dir ple de detalls ornamentals i paga la pena aturar-se una estona i donar-los una ullada. Una abraçada
Aquesta escultura no representa una musa (les muses són divinitats inspiradores de les arts), sinó una nimfa (deïtat menor), una de les quatre que l'escultor Eusebi Arnau, gran col·laborador de Domènech i Montaner (les muses de l'escenari del Palau de la Música són també obra d'aquest escultor), va cisellar com a representació de quatre dels grans invents de l'època: la càmera fotogràfica, el telèfon, el corrent elèctric i el fonògraf, que és la que has captat.
La casa Lleó Morera és un esfereïdor exemple de la barbàrie permesa contra el patrimoni cultural arquitectònic, ja que quan la firma Loewe es va instal·lar, l'any 1943, als baixos d'aquest edifici, es van carregar tota una sèrie d'elements (columnes, finestres, reixes...), entre ells dues nimfes de mida natural que sostenien unes jardineres, nimfes que els barcelonins havien batejat amb el nom de “les senyores de la tassa”, per fer-hi els aparadors. Aquí es pot veure l'edifici original.
Les escultures d'aquestes nimfes van ser destruïdes a cops de martell! El porter de la finca, però, va rescatar de la runa els dos caps, els quals va adquirir Salvador Dalí i, en l'actualitat, són al jardí, a la intempèrie i embolcallats per la molsa, del seu museu de Figueres.
A partir de l'any de les olimpíades de Barcelona, Loewe va voler reparar el dany i des d'aleshores s'hi han fet quatre reformes per intentar reconstruir la façana original, però ni amb aquesta darrera, que inaugurarà demà l'alcalde Trias (aquí la notícia que vaig llegir a “El País”), se li ha retornat la bellesa original.
Enric, Moltes gràcies per les aportacions que fas per a un millor coneixement i poder veure com era i, com per desgràcia es actualment, aquesta joia del modernisme que es la Casa Lleó Morera. Crec que s'han recuperat element importants i els resten perduts o més aviat destruïts nos es recuperaran mai ja que significaria restar visualitat als aparadors de Loewe. La firma, tot i ser culpable de la malifeta, no es la màxima culpable, ja que qui ho va permetre es l'ajuntament barceloní de l'època. I es que a nivell polític (ara i abans) mai s'ha valorat l'art, a menys que aquest servir per a publicitar uns determinats interessos. Una abraçada
Una bona musa per una bona foto.
ResponEliminaUna abraçada
M'encanta l'escultura d'aquesta musa, però es d'aquelles que hi passes cent vegades i com que vas amb presses no t'hi fixes, fins que un dia ....
EliminaUna abraçada
Al fil del que comentes, Josep, aquest és d'aquells edificis on no m'hi he aturat mai. Quan torni a baixar amb tranquil·litat, me l'hauré de mirar detalladament.
ResponEliminaM'ha cridat especialment l'atenció que hi hagi una gramòfon. Sens dubte una escultura d'allò més moderna per l'època. La musa sembla que el vulgui protegir... és meu!
Una abraçada.
Efectivament Manel, sembla que aquesta musa moderna de la música estigui protegint el gramòfon. Suposo que substituir l'arpa pel gramòfon, deuria ser una despesa molt grossa per la musa i tenia por que la resta de muses, per enveja, li prenguèssin. Ja m'he muntat la pel·li!. Ara seriosament, es un edifici molt "Domènech i Montaner", es a dir ple de detalls ornamentals i paga la pena aturar-se una estona i donar-los una ullada.
EliminaUna abraçada
Aquesta escultura no representa una musa (les muses són divinitats inspiradores de les arts), sinó una nimfa (deïtat menor), una de les quatre que l'escultor Eusebi Arnau, gran col·laborador de Domènech i Montaner (les muses de l'escenari del Palau de la Música són també obra d'aquest escultor), va cisellar com a representació de quatre dels grans invents de l'època: la càmera fotogràfica, el telèfon, el corrent elèctric i el fonògraf, que és la que has captat.
EliminaLa casa Lleó Morera és un esfereïdor exemple de la barbàrie permesa contra el patrimoni cultural arquitectònic, ja que quan la firma Loewe es va instal·lar, l'any 1943, als baixos d'aquest edifici, es van carregar tota una sèrie d'elements (columnes, finestres, reixes...), entre ells dues nimfes de mida natural que sostenien unes jardineres, nimfes que els barcelonins havien batejat amb el nom de “les senyores de la tassa”, per fer-hi els aparadors. Aquí es pot veure l'edifici original.
Les escultures d'aquestes nimfes van ser destruïdes a cops de martell! El porter de la finca, però, va rescatar de la runa els dos caps, els quals va adquirir Salvador Dalí i, en l'actualitat, són al jardí, a la intempèrie i embolcallats per la molsa, del seu museu de Figueres.
A partir de l'any de les olimpíades de Barcelona, Loewe va voler reparar el dany i des d'aleshores s'hi han fet quatre reformes per intentar reconstruir la façana original, però ni amb aquesta darrera, que inaugurarà demà l'alcalde Trias (aquí la notícia que vaig llegir a “El País”), se li ha retornat la bellesa original.
Enric,
EliminaMoltes gràcies per les aportacions que fas per a un millor coneixement i poder veure com era i, com per desgràcia es actualment, aquesta joia del modernisme que es la Casa Lleó Morera. Crec que s'han recuperat element importants i els resten perduts o més aviat destruïts nos es recuperaran mai ja que significaria restar visualitat als aparadors de Loewe. La firma, tot i ser culpable de la malifeta, no es la màxima culpable, ja que qui ho va permetre es l'ajuntament barceloní de l'època. I es que a nivell polític (ara i abans) mai s'ha valorat l'art, a menys que aquest servir per a publicitar uns determinats interessos.
Una abraçada